Xavier Aliaga als Octubre

Una reflexió interessant de Xavier Aliaga

L'ESCRIPTORI

29/10/10 09:20 - XAVIER ALIAGA -

A l'hora que els lectors cliquen aquest article, potser empentats per la impudícia groguenca del titular (la motivació s'explica ací baix), segurament ens trobarem davant l'auditori del XXIII Encontre d'Escriptors dels Premis Octubre, tractant d'explicar algunes de les claus que relacionen l'actual eclosió de la novel·la negra, també al País Valencià, amb una realitat si no d'assassins, generosament habitada de criminals. Almenys aquesta era la idea d'una taula rodona que l'autor d'aquestes ratlles ha de compartir amb el llibreter Paco Camarasa i els escriptors Sebastià Bennassar i Juli Alandes.

El tema és sucós. De la mateixa forma que Raymond Chandler i Dashiel Hammet desbrossaven el clavegueram polític i judicial de l'Amèrica dels anys 40, o Stieg Larsson i Henning Mankell omplien d'àcid les ferides del teòricament modèlic benestar nòrdic, els autors i autores valencians ens hem trobat amb un material ple de possibilitats literàries. Digueu-li novel·la negra. O social. O habilitem una etiqueta per a un nou gènere de cruïlla. Però el ben cert és que aquest inici del segle XXI ens ha proveït d'abundosa matèria fungible. Històries que, per sort, ja s'estan contant.

El nostre clavegueram polític autòcton ja té forma de llibres gràcies a la nissaga de Ferran Torrent que arrencava amb Societat Limitada. Àngels Moreno també furgava en Cita a la matinada en el món de les corrupcions i corrupteles mentre que el propi Sebastià Bennassar, tot i ser mallorquí, es feia les preguntes pertinents i impertinents sobre la visita del papa a València en Jo no t'espere. O Juli Alandes, que en El crepuscle dels afortunats, novel·la acabada de descarregar, poua en el parany de la corrupció urbanística. Una temàtica que apareixia a tall de macguffin en la nostra novel·la de debut, Si no ho dic, rebente, una modesta aportació que, en partir de claus paròdiques i ser escrita el 2003 i editada el 2005, molt abans de saber el que intuíem però no podíem provar, ha quedat com una lectura apta per a l'horari infantil. L'humor, de fet, és una de les vies possibles i practicables d'atac: els televisus Emili Piera i Tonino Gutián barrejaven novel·la negra amb vandalisme literari a Un mort al Palau.

La temàtica, tanmateix, casa molt bé amb la solemnitat. Salvador Company introduïa en Silenci de plom la corrupció política i la poc ponderada activitat de les màfies de l'Est al nostre territori, recordant-nos que, a més de criminals, també ens acacen els assassins. La realitat, de fet, quasi sempre va un parell de passos per davant de la ficció: a Polop, en la Marina, tenim el cadàver real d'un polític, encara tebi, i motivacions que, a l'espera que concloga la investigació, ens duen directament al que tots ens pensàvem. Una temptació molt poderosa que, em consta, comença a tindre forma de novel·la. I a mi no em mireu.

De segur que oblidem més exemples, però els escriptors i escriptores ens hem posat a la feina. La literatura pot ser moltes coses, tot i que també, i crec que requisit imprescindible, ha de ser un espill de la realitat. Les novel·les que suportaran el pas del temps hauran de donar claus al lector d'ací vint o trenta anys del que es coïa en aquest racó del planeta. O com apunten els coordinadors de l'encontre, Marià Sánchez Soler i Emili Payà, els autors han de ser els que facen la “dissecció del nostre temps”. Feina hi ha. A cabassos. I si no, passegeu pels fulls de qualsevol diari. Si amb això no som capaços de fer bona literatura ens ho hauríem de fer mirar.

(sotalacreueta.blogspot.com)

Les millors cròniques dels Octubre: Sebastià Bennasar

Us complete les cròniques amb la veu dels implicats. No no hi estàvem, els protagonistes ens il·lustren.

EL TEXT DEL PULP QUE NO VA SORTIR

La punyetera normalitat d’un país d’assassins

No entenc on hi ha el problema en l’afirmació del títol de la taula rodona en la qual em toca participar en aquesta edició dels premis Octubre. “Un país d’assassins” Sí, i què? En aquest singular país nostre de nom plural es mata i es mata be. Molt o poc, no ho sé, suposo que en la realitat estam dins de la mitjana, però en els darrers deu anys s’han publicat més de 170 novel·les negres en català (tot i que l’inventari segur que acaba a l’alça per la immensa dificultat de controlar tot el que es publica a casa nostra on la indústria editorial per sort és molt variada i plural). Això fa que el corpus de novel·la negra en català des del 1954, any que agafarem de partida del gènere amb Rafael Tasis i la seva La Bíblia valenciana, superi de llarg el mig milenar de títols i que en els darrers anys estiguem immersos en un autèntic boom de publicacions –en part a remolc per l’èxit de la novel·la negra feta en altres llengües i molt especialment a la Mediterrània-. Per tant aquest és un país on es mata.

Suposo que a ningú li sorprendrà saber que estam vivint en un país on els principals crims els cometen els qui estan al capdamunt del poder. I quan parlo del poder no parlo d’aquest que es pot canviar cada quatre anys, sinó del poder real (amb les seves extensions de cap al poder mutable de la classe política). És el poder qui s’ha carregat els nostres paisatges, qui ha fomentat la immigració il·legal i qui, quan ha calgut, ha deixat a la gent amb el cul a l’aire via concurs de creditors, un altre eufemisme d’aquests que acollonen. A la gent se la pot matar de moltes maneres, però una d’elles és deixar-la sense feina mentre el poder mutable continua injectant diners a la banca perquè no es perdin determinats privilegis.

Vivim en un país on les pàgines d’informació política deixen de cada vegada més pas a les pàgines de tribunals –i a Mallorca pràcticament hi ha la fusió a la redacció dels redactors de les dues àrees-. I aquí no dimiteix ningú (una de les principals diferències entre les societats mediterrànies i les nòrdiques). Vivim en un país on una de les fortunes més respectades i estimades va néixer amb el contraban i l’assassinat, va col·laborar en la subvenció del cop d’Estat del 1936 i va vendre armes als dos bàndols durant la II Guerra Mundial, a banda de moltes altres aventures dignes d’una novel·la negra però tan reals perquè la realitat sempre supera la ficció. Vivim en un país on, amb comptades i honroses excepcions, el periodisme d’investigació no existeix o es limita a parcel·les molt concretes i on els escriptors que supleixen aquesta tasca sovint són silenciats pels mitjans de comunicació i per l’acadèmia perquè els crítics consideren que allò que fan no és “alta literatura”.

Doncs sí, vivim en un país d’assassins i no passa res, potser perquè la violència i el crim formen part de la nostra manera de ser des de fa molts i molts anys –i si no basta llegir les cròniques medievals per veure quantes sagetes i punyals es clavaren entre membres dels propis bàndols per saber que això de matar-nos ja ve d’enrere. La gràcia és que ara, en aquest país, a més a més hi ha uns tipus que intentam fer novel·les per explicar com ens estan canviant aquest país. Aprofitam els morts, els crims en definitiva (una novel·la negra no tendria per què tenir cadàver, però ens agrada, i en els darrers temps a més ens hem tornat un punt tarantinians) per explicar com és aquesta realitat, com és aquest país. I resulta que, de vegades, ens en sortim.

SEBASTIÀ BENNASAR

calamarsalacatalana

http://novelanegracatalana.blogspot.com/2010/11/el-text-del-pulp-que-no-va-sortir.html

Crònica dels Octubre. La infiltració mafiosa

Diàleg entre Joan Queralt, periodista i escriptor, i Marià Sánchez Soler sobre la infiltració mafiosa, als Premis Octubre.

Joan Queralt, que ha publicat Crónicas mafiosas entre altres llibres i articles sobre la màfia, assegura que la informació periodística no explica el que és el crim organitzat.

Per això exposa el desig que aquesta xarrada servís perquè en llegir una informació sobre màfia, veiérem el mafiós com a un empresari. El mafiós és un empresari, a més a més, compulsiu. No té horari, no fa vacances, no es jubila. Així que si trobeu un mafiós que diu estar de turisme, siga italià o rus, no el cregueu, un mafiós no pot deixar de ser-ho mai.

També afirma que el crim organitzat no s'ha d'assolir com un problema policial o judicial, sinó com a un problema social i econòmic. Plàsticament ho pinta així: la carrera entre la legalitat i la il·legalitat és com una carrera entre un Fiat Punto i un Ferrari, en la qual de vegades els policies han de parar per posar gasolina de la seua butxaca.

Les fronteres entre la economia legal i la il·legal s'estan esborrant amb la benedicció del sistema financer. S'estima que entre un 6 i un 10% del comerç mundial és il·legal: prostitució, tràfic de drogues, tràfic de persones, etc.). Les tres organitzacions criminals italianes (Cosa Nostra, Camorra i N'draguetta) mouen 130.000 milions, amb un benefici de 70.000 milions, la qual cosa les fa la primera empresa italiana, amb el control de sectors bàsics, com l'immobiliari, de servicis, com el fem i la restauració, i estratègics, com el gas.

La implicació social del crim organitzat incideix directament en la vida quotidiana. A l'activitat comercial els empresaris troben en els préstecs mafiosos la inversió per als seus negocis que la banca legal els nega, part dels quals a la fi acaben en mans mafioses. Els serveis secrets d'intel·ligència italians han estat contaminants per infiltració mafiosa, de fet sembla que estaven implicats en l'assassinat del jutge Falcone. Dos presidents italians han estat jutjats per associació mafiosa i hi ha un tercer en exercici que va començar la seua activitat empresarials gràcies a l'ajut de Cosa Nostra i la carrera política del qual no s'explica sinó com una estratègia per evitar les innombrables causes judicials. Fins i tot s'ha arribat a considerar des de l'Agència d'Estadística la possibilitat de computar el "Producte Criminal Brut" de l'economia il·legal, uns 2 bilions de dòlars, per a les previsions econòmiques.

Els italians es reien, diu Joan Queralt, quan els hi deies que els espanyols havien superat el PIB dels italians. Prou bé sabien que el boom urbanístic espanyol no s'explicava sense el flux dels diners negres del crim organitzat italià en la cerca de llavadores eventuals per llavar els diners tacats de sang, misèria i dolor.

Crònica dels Octubre a L'hora del lector

Mireu l'emissió de L'hora del lector sobre la trobada d'Escriptors Negres als Octubre de València 2010. Per xuclar-se els dits

http://www.tv3.cat/videos/3193170/Especial-sobre-la-novella-negra

El cas Alcàsser als Octubre. Els mitjans esguitats

Joan Oleaque, periodista del País parla amb Marià Sánchez Soler, novel·lista i periodista de Información, ànima d'Alacant Negre. El tema aborda el procés dels mitjans de comunicació arran del Cas Alcàsser.

L'aparició de la televisió privada als anys noranta impacta violentament contra el periodisme: la crònica de caire polític que predominà durant la transició és substituïda pel format de tema humà del programes d'èxit i amb voluntat de servei públic, com Quién sabe dónde, de Paco Lobatón i De tú a tú, de Nieves Hererro.

La commoció social pel descobriment dels cadàvers de les xiquetes d'Alcàsser fou enorme, perquè havien arribat a ser molt conegudes. El colp de mà donat pel programa de Nieves Herrero avantçant-se a Paco Lobatón en cobrir el fet fou magistral, però l'espectacle de la mostració pública del dolor, quatre hores de vomitiva evisceració en l'Auditori Musical d'Alcàsser, passà a ser un escàndol públic dins del món periodístic.

Roda el cap de Nieves Herrero, però en general tots els mitjans acaben anant a descobrir les vísceres de la notícia, en primer lloc perquè 17 milions d'espectadors que havia aconseguit Herrero no era una xifra a menystenir, en segon lloc, perquè el procediment policial dels casos era massa farragós perquè els periodistes mantingueren l'interés.

Aleshores apareix el pare d'una de les xiquetes posant en dubte la investigació. En formar part de l'acusació particular, es converteix pràcticament en l'única font d'informació contínua dels periodistes. El fet de focalitzar l'atenció dels mitjans atreu una sèrie de periodistes que veuen una oportunitat de treure'n profit econòmic, fins al punt que per seguir engreixant la maquinària s'inventen la teoria conspiratòria, que divulguen a altres mitjans i programes rosa, com Tómbola o Qué me dices, i que impliquen a alts càrrecs del govern socialista en una suposada trama de tràfic de blanques i sadisme.

Altres casos d'anomenada, com el dels marquesos d'Urquijo, constaten l'evolució del periodisme cap a l'espectacle. De la investigació amb rigor s'ha passat a la informació basada en l'opinió, fins al punt que el mateix concepte de veritat està posant-se en dubte. En definitiva, diuen els ponents, una de les pitjors èpoques per al periodisme de tota la història.

Crònica dels Octubre

Taula rodona: La novel·la negra avui, dimecres, 27 d'Octubre.

Moderadora: Gemma Pasqual

Ponents: Gregori Royo, Jordi Pijoan, Jaume Benavente.

Ho explicava molt bé Gemma Pasqual: tenim tres novel·les ben diferents: la novel·la de format clàssic, polític i nòrdic. Tot un luxe per assaborir el ventall de matisos i diversitat que acull la novel·la negra.

I és que, tots tres hi coincidíem, la novel·la negra permet un fum de manifestacions, tant com la novel·la en general. Tal volta, diguérem, t'has de cenyir un poc més a les línies narratives pròpies del gènere (preponderància de l'acció per sobre la descripció, importància dels diàlegs per avançar la trama, etc.), però personalment em sembla que aquesta restricció no és més que un canal que et facilita la comunicació amb el lector, una via ràpida directa.

Naturalment que la novel·la negra, amb la seua voluntat realista, les té totes per anar als aspectes socials i de denúncia, Pijoan i nosaltres ben bé que ho sabem i ens n'aprofitem per dir la nostra. Però també, per què no, transmetre allò que tan bé sap fer Benavente, la composició pictòrica, fruit sucós d'una trajectòria artística, per tal d'aconseguir allò tan difícil que és farcir d'ambient l'acció, insuflar l'atmosfera a les escenes, animar per dins els personatges.

Bé, també estàvem d'acord, tot i la diversitat, amb el fet que els escriptors no guanyen diners. I és cert que no ho fem per diners, però que si no ho férem, no sabríem trobar-nos.

SOM PART DE L'EXCEPCIÓ

23/10/2010

Una literatura de poques narradores

Les escriptores opinen sobre el desequilibri de sexes en la narrativa valenciana

XAVIER ALIAGA - València - 21/10/2010

Un motiu per a la reflexió: segons dades de la secció valenciana de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), en què s'inclouen autors i autores valencians o residents al País Valencià, de les trenta-tres obres de narrativa en la nostra llengua publicades el 2009, tan sols quatre (AZ, de Núria Cadenes, El cos deshabitat, d'Esperança Camps, El desordre de les dames, de Pepa Guardiola, i La visita del vent, d'Andrea Robles, pseudònim conjunt de Gregorio Royo i Maite Enrique) eren signades per dones. Dues d'elles, a més, Cadenes i Camps, escriptores no nascudes ací.

Durant uns altres exercicis la proporció tampoc no era molt més assumible: vint-i-un a quatre, el 2008. Potser furguem una ferida visible en moltes altres literatures del nostre entorn. Ací, però, l'escletxa adopta proporcions d'abisme. Quadern ha sondejat l'opinió de les al·ludides a la recerca de les raons i de les conseqüències d'un desequilibri que no hi ha en la poesia ni, encara menys, en la narrativa infantil i juvenil.

Isabel-Clara Simó.-

"Si hi ha un registre femení, jo no l'he trobat", diu Isabel-Clara Simó

"Si hi ha poques veus de dona, preval el que conten els homes", afirma Àngels Moreno

"En aquest punt del partit no és bo parlar de dona i literatura", diu Esperança Camps

Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943), resident al Principat des de fa molts anys, aporta la comparativa. "A Catalunya el desequilibri és com a la resta d'Europa, aproximadament un vint-i-cinc per cent de dones narradores. Hi ha moltes dones que guanyen premis, tot i que n'hi ha molts. Però al País Valencià ens situaríem en un escassíssim deu per cent. Des dels anys vuitanta que predique sobre això", lamenta.

La data esmentada no és casual. "En aquell moment es produeix un fet extraordinari, l'aparició d'una generació de narradors electritzant. Però, des de primera hora, es produeix aquest desequilibri entre homes i dones", diu. Una fita amb la poderosa i paradoxal irrupció de Carmelina Sànchez-Cutillas, que és "dona i valenciana". Comptat i debatut, l'alcoiana considera el dèficit, ja històric, com a "preocupant". "Potser s'hauria d'animar les xicotes a publicar des de l'escola", proposa. Les conseqüències possibles són més difuses. "Hi ha dos tipus de dones escriptores: les que escriuen des dels ulls de dona, i tenen dret a fer-ho, i les que fan cas de la Virginia Wolf", assenyala Simó, amb referència a la recerca d'un discurs propi allunyat dels estereotips masculins i femenins. "En tot cas, si hi ha un registre femení, jo no l'he trobat. El que es perd amb el desequilibri són valors literaris, perquè hi ha una part de la població que no s'ha dedicat a escriure narrativa. L'eclosió de la novel·la no tingué dones. És un misteri tan misteriós com la irrupció d'una generació magnífica", resumeix, tornant al principi. Un fet que "potser estiga relacionat amb la presència desigual de les dones en el professorat universitari". No obstant això, "potser és incipient una nova generació de dones narradores que encara no han aparegut".

Després de descartar carències de dotació o de vocació en les dones, Núria Cadenes (Barcelona, 1970) es llança a la recerca de "respostes raonades" al "paranormal fenomen". "Hi ha potser la inseguretat, bastida a còpia de tantíssim temps que fa que ens diuen que l'espai públic no és el nostre", sosté, però apel·la, a continuació, a les raons de caire institucional, la manca de promoció i d'implicació pública en el fet literari. "Sembla difícil que en aquestes circumstàncies surtin a la llum veus invisibilitzades. En cas de precarietat extrema, els homes tenen menys difícil emergir", argumenta. I s'encomana al motiu més obvi, però també més plausible, de la sobrecàrrega de tasques sobre les dones. Amb conseqüències: "Les problemàtiques de les dones les tracten les dones. No exclusivament, però més. Per això és important donar visibilitat a les plomes que ens poden oferir aquest punt de vista", afig, tot i que combat també la idea que homes i dones escriuen amb el xip del blau i del rosa incorporat.

Àngels Moreno (Gandia, 1939) diu que no coneix "cap estudi sobre el tema ni els percentatges", però, "és evident que hi ha més homes que no dones que escriuen al País Valencià". Dit això, s'agafa a la seua experiència personal. "Les dones de la meua generació, en general, teníem menys accés a la cultura, fins i tot en les classes socials més altes. Sé, perquè he pogut comprovar-ho en diverses xarrades i trobades, que hi ha moltes dones de la meua generació frustrades per no haver pogut desenvolupar la seua vocació literària. Les coses han canviat moltíssim, però jo no conec les raons per què continuen havent-hi tan poques dones escriptores", raona. "Pel que fa a les conseqüències, si hi ha poques veus de dona és lògic que prevalga el que conten els homes i la seua visió és més aviat distorsionada".

Per explicar-s'hi, Dolors Jimeno (València, 1954) fa la volta als cèlebres tres dons de Maria Mercè Marçal i els converteix en tres laments. "Primer de tot, tenir els problemes de les dones, en forma de reconeixent social i manca de suport familiar. Segon, els problemes de la nostra literatura: una Generalitat illetrada, manca de recursos i de promoció en biblioteques públiques, etcètera. Finalment, hi ha el problema de la llengua: es llig majoritàriament en castellà i no es considera el català com a llengua pròpia o, almenys, de prestigi". Jimeno estén la invisibilitat femenina a uns altres camps ("Quantes dones columnistes hi ha al País Valencià?", s'interroga), alhora que esmenta el "menyspreu que experimenten les novel·les fetes per dones que no parlen dels grans temes".

Des de la vorera de la narrativa infantil i juvenil, la situació es contempla d'una altra manera. Per a Gemma Pasqual (Almoines, 1967) "sembla que les coses han canviat molt en aquest camp des dels inicis. Ara la major part d'aquest gènere s'escriu amb ploma de dona, també al País Valencià. Però, tal com ens adverteix Adela Turín, cal que les persones que editen, escriuen i il·lustren sàpien que per al futur de les nenes és important poder reconéixer-se en personatges positius, que deixen d'identificar-les amb la ignorància, la frivolitat, la malignitat i la ximpleria". Respecte de les raons genèriques de la presència escassa de la dona en la narrativa, "n'hi ha de diverses i de comunes a les nostres col·legues de la resta del món. Històricament, el fet d'escriure ha estat vist com una pràctica inútil per a les dones, com la usurpació d'un dret que no ens pertany", teoritza.

Sense negar el fet objectiu, Esperança Camps (Ciutadella, 1964) qüestiona que es parle des d'una perspectiva de gènere. "Sempre he tingut molts dubtes que això sigui efectiu, que separar la literatura per sexes tingui cap valor. Em sembla que en aquest punt del partit no és bo parlar de dona i literatura. Si volem normalitzar la situació hauríem de parlar de literatura, de la bona i de la dolenta", argumenta. Com tampoc no li fa el pes acotar l'anàlisi a un territori concret. "Si tanques el focus i mires només el mapa del País Valencià, és cert, n'hi ha poques, però jo em nego a ser una dona narradora al País Valencià. Tal vegada demà me'n aniré a viure a Vancouver i continuaré sent una escriptora en català", aclareix.

La crítica literària Arantxa Bea, a qui també se li ha demanat opinió, veu problemes en l'epígraf "dones narradores al País Valencià", perquè pensa que s'hi hauria d'incloure autores en castellà com Matilde Asensi o la flamant finalista del premi Planeta, Carmen Amoraga. "Si, per contra, el criteri és lingüístic, per què no hem de tenir en compte Carme Riera, Imma Monsó o Empar Moliner? Aleshores la desproporció ja no seria tan gran", addueix Bea, que també qüestiona, per motius oposats, el fet de considerar Isabel-Clara Simó o Esperança Camps narrativa valenciana. Acceptades les regles del joc, tanmateix, Bea esmenta l'argument del repartiment de tasques. "Tot i que no m'agraden les generalitzacions, diria que les dones són menys propenses a sacrificar la família per la faena o per altres ocupacions, ni que siga la vocació literària. Però això també pot ser una trampa", alerta, recordant que la poeta Ane Stevenson sostenia que si una dona, malgrat les faenes de casa o la cura dels fills, volia escriure de veritat, escrivia. "La culpabilitat també pot ser una excusa", deia Stevenson, citada per Bea. Conseqüències? "Alguna vegada m'ha fet la impressió que en una gran part de la narrativa valenciana no hi ha personatges femenins o, si n'hi ha, són, sobretot, mares o putes", conclou.

Estem als Premis Octubre. Amb la crème de la crème

Mireu, la convocatòria, perquè hi vénen els millors de la novel·la negra

XXXIX Premis Octubre

Des del 26.10.2010 fins al 29.10.2010

XXII Encontre d'Escriptors

XXII Encontre d'Escriptors
"Novel·la negra, novel·la social"

L'enèsim reviscolament de l'anomenada novel·la negra (al qual no n'és aliè l'èxit comercial extraordinari de l'autor suec Stieg Larsson) ha posat una vegada més en evidència com aquest gènere transcendeix els límits estrictament literaris per a convertir-se en una eina de primera importància en l'estudi de la societat des d'un punt de vista que va més enllà de disciplines com la sociologia, la història, la crònica d'actualitat, la psicologia, el periodisme, etc., en sumar-les i abastar-les totes.

Això és així des del moment revolucionari del naixement de la novel·la negra contemporània americana amb els mestres Dashiel Hammett, Raymond Chandler i Ross Macdonald, la posterior revisió que introduïren escriptors com W.R. Burnett, Chester Himes o Donald Westlake o les grans actualitzacions contemporànies, obres d'autors com Jerome Charyn, Elmore Leonard, James Elroy o Sara Paretsky.

Europa tampoc no ha romàs al marge d'aquesta tendència, sinó més aviat el contrari, gràcies a l'aparició d'un seguit d'escriptors que localitzen les seues obres en les seues ciutats, les seues cultures i les seues societats, d'entre els quals podem esmentar els veterans Maj Sjöwall i Per Wahlöö (autèntics artífexs, ja en els anys 60, de l'actual boom de la novel·la negra sueca i escandinava, ben representada també per Henning Mankell o per la noruega Karin Fossum), l'irlandès (tot i que americà d'adopció)John Connolly, l'escocès Ian Rankin, les franceses Brigitte Auberti Fred Vargas (sense oblidar el patriarca del “polar”, Jean-Patrick Manchette), el sicilià Andrea Camilleri, el grec Petros Markaris, la jueva Batya Gur, l'austríac Veit Heinichen o, ja a casa nostra,Manuel Vázquez Montalbán, Manuel de Pedrolo, Jaume Fuster, Andreu Martin, Franciso González Ledesma o Ferran Torrent.

En aquestes jornades pretenem que siguen els mateixos escriptors de novel·la negra i els experts en aquest gènere els qui dialoguen i expliquen diversos punts calents de la nostra societat actual(temes com la immigració il·legal, la prostitució, la corrupció política i econòmica, el crim organitzat, el tràfic de drogues...) i com la literatura se'n fa ressò d'aquestes temàtiques i el tractament que els dóna. El que perseguim, en resum, és que siguen els escriptors els qui facen la dissecció del nostre temps.

Coordinat per: Marià Sánchez Soler (escriptor) i Emili Payà(Octubre CCC)

PROGRAMA

Dimarts 26 d'octubre
17.00h. “Novel·la negra, literatura d'intervenció”. Conferència a càrrec de Marià Sánchez Soler (escriptor).
18.00h. Conferència a càrrec d'Alfons Cervera (escriptor).
19.30h. “L'Holocaust i la ficció popular”. Conferència a càrrec dePhilip Kerr (escriptor).

Dimecres 27 d'octubre
10.30h. Els nostres criminals 1: “Atracadors, el crim profesional i la no ficció”. Conferència a càrrec de Carles Quilez (escriptor i periodista, director d'anàlisis de l'Oficina Antifrau de Catalunya).
12.30h. “La novel·la negra catalana: entre la ficció i la realitat”. Conferència a càrrec d'Àlex Martin Escribà (assagista, director del Congrés de Novel·la i Cinema Negre de la Universitat de Salamanca i d'Olot Negre 2010).
16.30h. “La corrupció política i la corrupció econòmica”, un diàleg entre Ferran Torrent (escriptor) i Joan M. Oleaque (periodista).
18.00h. Taula rodona “Negra i actual”, amb Jaume Benavente, Andrea Robles i Jordi Pijoan (escriptors), organitzada en col·laboració amb l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
19.30h. “El pes de la realitat”, un diàleg entre Andreu Martin(escriptor) i Carles Quilez.

Dijous 28 d'octubre
10.30h. Els nostres criminals 2: “El sensacionalisme als mitjans de comunicació (el crim d'Alcàsser com a paradigma)”, a càrrec de Joan M. Oleaque (periodista).
12.30h. Diàleg entre Marià Sánchez Soler i Joan Queralt(periodista): “La infiltració mafiosa al nostra país”.
16.30h. Diàleg entre Jordi Bordas i Eduardo Martin de Pozuelo(periodistes de l'equip d'investigació de La Vanguardia).
18.00h. “¿Policies de veritat com a inspiració literària?”, un diáleg entre Lorenzo Silva (escriptor) i Alicia Giménez-Bartlett(escriptora).
19.30h. “Sobre un tal Méndez”, conversa entre Paco Camarasa(llibreter) i Francisco González Ledesma (escriptor).

Divendres 29 d'octubre
10.30h. Els nostres criminals 3: “Un país d’assassins”, taula rodona amb Paco Camarasa, Xavier Aliaga (escriptor), Sebastià Bennàssar (escriptor) i Juli Alandes (escriptor).
12.30h. “Literatura urbana: viatjar de la Barcelona de Vázquez Montalbán a la Marsella de Jean-Claude Izzo”. Conferència deGeorges Tyras (Universitat de Grenoble, traductor i estudiós de Vázquez Montalbán i de J.C. Izzo).
16.30h. “Al cor de les tenebres. Immigració i novel·la negra”. Taula rodona amb Antonio Lozano (escriptor), Raul Argemí(escriptor) i David C. Hall (escriptor).
18.00h. “Els fons negres de La Bòbila, una experiència única”. Conferència de Jordi Canal (director de la Biblioteca la Bòbila de l'Hospitalet de Llobregat).
19.30h. Clausura a càrrec de Veit Heinichen (escriptor).

Tipus de matrícula
Públic en general
Entrada gratuïta amb la inscripció. Inclou el dret d'assistir a totes les conferències i taules rodones dels Premis Octubre.

Estudiants de la Universitat de València
(amb crèdits de lliure configuració)
Preu de la inscripció: 30 euros. Inclou el dret d'inscripció, el material informatiu del congrés escollit i el certificat d'assistència atorgat per la Fundació Ausiàs March.

Estudiants de la resta d'universitats
(amb crèdits de lliure configuració)
Preu de la inscripció: 150 euros. Inclou el dret d'inscripció, el material informatiu del congrés escollit, el viatge, l'allotjament, la manutenció i el certificat d'assistència atorgat per la Fundació Ausiàs March. Aquesta matrícula sols es pot gestionar a través dels acords establerts per la fundació amb les universitats respectives.

Notes importants
- Places limitades.
- Moltes universitats convaliden l'assistència als congressos amb crèdits acadèmics de lliure configuració. Informeu-vos-en en la vostra universitat.
- Per a participar, cal que us matriculeu en el formulari que apareix més avall. Forma de pagament: ingrés al núm. de compte deCaixa de Pensions 2100-0700-17-0200341061. Al rebut bancari heu d'escriure en l'apartat de Concepte “Premis Octubre + el nom del congrés específic en què us vulgueu apuntar” i en Nom del beneficiari Fundació Ausiàs March i l'heu d'enviar a l'Octubre CCC, c/ Sant Ferran, 12. 46001 València. Els rebuts els podeu enviar per correu ordinari a l'adreça anterior a l'atenció d'“Assumpció Palau” o per e-mail a l'adreça: spalau@octubre.cat

Matricula't

Celebració del Dia del Llibre a l'EPA d'Oliva

Organitzat pel Centre d'Educació de Persones Adultes d'Oliva, celebràrem el dia del Llibre amb un cartell de luxe, format per Josep Piera, l'autor de l'obra Francesc de Borja, el duc Sant, guanyadora del premi Ciutat de Gandia, Joanot Martorell 2010 de Gandia, Berta García amb la presentació del llibre de poesia: Night-club para alumnas aplicadas, VII Premio Nacional de Poesía “CIEGA DE MANZANARES” 2008, i nosaltres, és a dir Andrea Robles, que tornarem a comentar la novel·la negra La visita del vent, publicada l'any 2009.

L'acte ha estat organitzat per Ela Reig, qui amb una dedicació absoluta va fer d'una idea una gran festa del llibre i la paraula. Tota aquesta meravellosa barreja va néixer dins del primer lliurament del premi de literatura breu i de poesia FPA Oliva Pissiganya 2010, obert a tots els CFPA del territori valencià. L'alumnat va respondre a la crida i ens va enviar narracions breus i poesies, la qualitat dels quals ens va sorprendre i vam tenir l'honor de premiar. El primer premi en la modalitat de narrativa se'l va endur Bulahi Hamadi, el segon premi va ser per a J. Manuel Merino i el tercer premi el va guanyar Vicente Estela i John David va ser el guardonat amb el premi Pissiganya de poesia.

El dia del llibre i aquest primer premi Pissiganya van estar dedicats a Doménec Morell Fullana, antic alumne del Centre, a qui li vam retre un homenatge emotiu i entranyable.

Ens va acompanyar la llibreria La Fona, la qual va vindre amb llibres de tota mena i ens va fer sentir el caliu de la Fira del Llibre, en una ocasió tan especial com és el dia de Sant Jordi, mentre que Ela regalava una rosa a cadascuna de les persones que comprava un llibre a Alicia.

En acabant el Centre ens va acollir al pati amb la música del fantàstic Quartet de corda Paladio, del conservatori de Música d'Oliva. L'exquisida música s'enlairava enmig dels arbres per a anar a l'encontre dels assistents al acte que bebíem un vi, acompanyat d'uns canapès deliciosos. Es veia que la gent es trobava a gust. La festa del llibre es va allargar fins les onze de la nit. A l'endemà vam tornar a la realitat.

La corrupció a València vista des de Mallorca

Opinió

Sebastià Bennassar, Periodistahttp://www.laveudemallorca.cat/article/122/El+PP+destrossa+Val%C3%A8ncia/lib/resizeImage.php?width=100&height=100&file=.
El PP destrossa València
04/05/2010
A Rita Barberà li diuen a València Godzrita, en clara referència a aquell monstre japonès que anava desmantellant ciutats. Rita Barberà no està sola en la barbàrie, té el suport incondicional de Francesc Camps, conegut com el terror dels sastres, perquè no en compra cap i se n’emporta deu –encara que algú els acabi pagant. Els dos s’han aliat (a Camps no li queda més remei si vol ser president) per destruir el barri del Cabanyal i dedicar-se al que ha fet el PP valencià des que és al poder, canviar la fesomia del País Valencià de connivència amb constructors i altres pagadors de favors. Cal llegir més les novel·les negres que ens arriben del sud: les últimes quatre de Ferran Torrent, La visita del vent d’Andrea Robles, Els neons de Sodoma, de Xavier Aliaga, Un crim al palau de Gaitán i Piera per entendre com el crim s’ha instal·lat a les institucions i sembla que ningú no els en treurà –com més fustiga el PP una terra millor són els seus resultats electorals.
Les darreres barbàries d’aquests suposats demòcrates ha estat enviar la policia a colpejar la gent que s’oposa als seus plans urbanístics, com si fos una escena de Robocop. Fa molt de temps que la Unió Europea sap que al País Valencià i des de les institucions es passen les lleis urbanístiques per l’entrecuix (i cadascú sabrà de quin peu coixeja). Ara potser ja saben que també es passen els drets humans pel mateix lloc i en prime time. El que no s’entén és per què els jutges no tanquen Godzrita i Camps per vulnerar una llei superior, la del ministeri de cultura, que protegeix el Cabanyal. Es veu que en aquest país els jutges estan per altres coses i la policia per colpejar i torturar els qui estan al costat de la llei. A València estan passant coses molt fortes, com que el PP, que va tant de legal i constitucionalista, es passa la llei pel forro i a sobre li riuen les gràcies. Si us plau, enviau-hi el follonero i tots els de la Sexta. I als d’Amnistía Internacional, que això del Cabanyal és de jutjat de guàrdia.
http://www.laveudemallorca.cat/article/122/El+PP+destrossa+Val%C3%A8ncia/

Estem signant a Vivers el dia 24

El dia 24, dia de la mani, veus quin trellat, tenim la caseta de la llibreria L'Esplai per signar-vos La visita del vent, i pel que vulgeu. Us esperem a partir de les cinc de la vesprada.

Ha mort Manel Barrera, coautor de Sang culé

Ha mort Manel Barrera, que amb Jordi Pijoan-López, va signar dues grans novel·les negres, Sang culé i Tu no m'estimes. Us deixem el link del bloc http://sangcule-novellanegra.blogspot.com/2010/04/mor-manel-barrera-un-dels-pares-de-sang.html i us posem l'article aparegut a la Vanguardia el dia 3 d'abril.

Adiós a Manel Barrera periodista y co-autor de la novela 'Sang Culé'

Luis Fernández Zaurín | 03/04/2010 - 11:54 horas

El fallecido Manel Barrera

Manel Barrera, (Córdoba, 1955), historiador y periodista que trabajó para el Diario de Barcelona y colaboró en diversas publicaciones como L'Avenç y coautor de dos novelas sorprendentes y sobre todo muy divertidas, luego les hablaré de eso, falleció ayer en L'Hospitalet, donde vivió estos últimos años después de que se le diagnosticara una esclerosis lateral amiotrófica (conocida como ELA).

A mi juicio, la principal característica de su personalidad era la fidelidad. Primero a las dos causas que abrazó desde joven, la cultura catalana y el ser de izquierdas, algo que vivió sin dogmatismos y con la lucidez a la que me refería antes, y luego a la amistad, a la que rindió culto, lo que quienes le queríamos tratamos de devolverle en los últimos años.

De sus últimos años me sorprendió la entereza con la que vivió una enfermedad terrible de la que nunca le oí quejarse ni apenas hablar, salvo en el documental sobre la ELA en el que participó. Su irrupción como escritor con dos novelas, Tu no m'estimes i Sang culé, firmadas y escritas con Jordi Pijoan-López, buen amigo suyo y tipo talentoso como él, no me sorprendió nada.

Manel Barrera escribía, desde siempre, relatos tan originales y tan bien escritos que resultaba muy sorprendente en un "aficionado". Pese a ello (él creía que yo le hablaba bien de sus textos porque era su amigo), me costó convencerlo para que enviara un cuento al Avui, que hace unos diez años publicaba cada domingo uno, aunque siempre de autores conocidos. El relato lo publicaron, claro, lo que le sorprendió tanto como le alegró.

Pero más sorprendente aún han sido las dos novelas, publicadas en Llibres de l'Índex y supongo que al alcance de quien quiera leerlas.

De la primera, Tú no m'estimes, novela de género negro, como la segunda, se dijo en La Vanguardia que era una de las novelas más originales de la temporada.

De la segunda, Sang culé, que ahora mismo se acaba de reeditar, se han dicho cosas como esta que aparece en el blog Andrea Robles és molt negra i criminal: "La sotragada moral dels autors a la societat catalana és considerable. Els personatges, nedant en les aigües tèrboles que remena la fina ironia amb què els carreguen els autors, estan descrits amb quadres sense mancances. Inoblidable el cap de seguretat valencià, el factòtum, el conseller que amaga els secrets inconfessables. Gran troballa la dels detectius gais, una munió de força física i delicadesa veritablement electritzant i suggerent. Com a contrapunt a les històries amb què va topant-se la investigació, la novel.la respira amb la línia narrativa dels cercadors de fitxatges, el fil que arriba directament tramat des de l'anterior novel.la Tu no m'estimes".

No me imagino mejor homenaje a un escritor que leerlo, pero estoy seguro de que si buscan y leen Sang culé, la novela negra del Barça, escrita como ya dije a cuatro manos con Jordi Pijoan-López, me van a agradecer el dato.

Por lo demás solo me queda lamentar lo que se quedó en el tintero –en los últimos días y pese a la gravedad de su estado aún le daba vueltas al argumento de otra novela- y desearle que, por fin, haya encontrado la paz que merecía.

Hasta siempre, Manel!

El Barça literari (I) Sang culé

El Barça està de moda. Són modèliques les sis copes de la temporada anterior, el joc que enamora, la personalitat de l'entrenador, el sistema de gestionar la pedrera. Prova de la implantació social del club és el fet que també ha arribat a la literatura. Que sapiguem, controlem les dues novel·les negres de Pijoan-Barrera i la de Sebastià Benassar. A més a més l'últim premi Ramon Llull 2009 ha anat a parar a Viçens Villatoro amb Tenim un nom, novel·la amb el Barça com a element cohesionador entre pares i fills. I ara acaba d'eixir el llibre de Laporta Un somni per als meus fills, on el president del Barça parla del club i de Catalunya.

Comentarem en articles separats les dues novel·les negres perquè l'interés s'ho mereix, encara que les dues demanen un tractament de continuïtat ja que comparteixen no només el gènere literari, sinó temàtica: un complot contra la vida de Laporta.

És evident que la personalitat controvertida del president del Barça és un focus d'atracció de fílies, però tambè de fòbies, que són les que enceten el mecanisme de la trama de les novel·les. El fet que els antagonismes contra Laporta vinguen de l'interior en el cas de Pijoan-Barreres i de l'exterior en el de Benassar, donen a les dues històries un estranya complementarietat que ens ofereix una magnífica panoràmica del club dins la societat catalana en ple procés de globalització.

Potser siga aquest últim aspecte el que ve subratllat per Pijoan-Barrera, encara que és fonamental considerar la magnífica descripció que ens fan de les entremaliadures d'una organització que funciona com una maquinària de precisió a l'hora de fer diners.

A Sang culé la mort del president, sense estalviar en cap moment els detalls més escabrosos d'un crim sagnant, violent i tètric (l'assassinat s'efectua als serveis de la llotja presidencial del Camp Nou enmig d'un partit), enceta una investigació que disseccionarà tots els estaments socials i sexuals, des dels neonazis dels Boixos i els més humils jugadors del tercer món, passant pels camperols de la Terra Baixa, l'església, fins a la cúpula empresarial i política.

La sotragada moral dels autors a la societat catalana és considerable. Els personatges, nedant en les aigües tèrboles que remena la fina ironia amb què els carreguen els autors, estan descrits amb quadres sense mancances. Inoblidable el cap de seguretat valencià, el factòtum, el conseller que amaga els secrets inconfessables. Gran troballa la dels detectius gais, una munió de força física i delicadesa veritablement electritzant i suggerent. Com a contrapunt a les històries amb què va topant-se la investigació, la novel·la respira amb la línia narrativa dels cercadors de fitxatges, el fil que arriba directament tramat des de l'anterior novel·la Tu no m'estimes, definida per La Vanguardia com una de les més originals de la temporada. I Sang culé no ha perdut aquesta espenta.

Participants a Olot Negre

Ja tenim la llista de parrticipants, interessantíssim:

PETROS MÁRKARIS, ANDREU MARTÍN I CARLES QUÍLEZ seran alguns dels convidats.

OLOT NEGRE: TEMPS DE PARAULES, continua desvetllant noms i activitats que es desenvoluparan durant les quatre setmanes del mes d'abril a la ciutat d'Olot que acollirà a nombrosos escriptors, estudiosos i aficionats al gènere negre-criminal.
Organitzat per l'Institut de Cultura de la ciutat d'Olot, la Biblioteca Marià Vayreda i coordinat per Àlex Martín Escribà, el Festival pretén abordar totes les disciplines del gènere i demostrar l'excel·lent estat de salut en què es troba actualment el gènere.
Si fa uns dies anunciàvem les activitats de la primera setmana del festival amb la presència de l'escriptor cubà Leonardo Padura, el llibreter i agitador cultural Paco Camarasa, l'especialista Jordi Canal i la presència de taules rodones i concerts al llarg de tot el mes, durant la segona setmana comptarem amb la presència de l'escriptor grec Petros Márkaris, creador del comissari Kostas Jaritos que ens oferirà una conferència amb el títol Crim i delinqüència. Per la seva banda, Andreu Martín ens parlarà de la seva obra literària amb una ponència al voltant de la Realitat i ficció a la novel.la negra i continuarà la setmana amb el ja revelat Carles Quílez que sota el títol de Del periodisme a la literatura: la recerca de la no-ficció, ens sorprendrà amb alguns aspectes entre les estretes relacions de les dues matèries. Per tancar la temàtica entre ambdues disciplines l’última activitat de la segona setmana tindrà lloc el dissabte 17 amb la celebració d’una taula rodona amb la presència d’escriptors i periodistes com l’esmentat Carles Quílez,Mariano Sánchez Soler, Josep Torrent i Carles Monguilod entre d’altres.

Respecte altres activitats de la segona setmana cal destacar que com cada dimarts es projectarà una pel·lícula de cinema negre i policíac organitzat per la Filmoteca de la mateixa ciutat. Pel que fa als concerts de la segona setmana Dani Nel.lo, Santiago Suarez i Andreu Martín ens oferiran el concert "Un saxo negre". Al final de l'espectacle se servirà un còctel.
A part de les intervencions hi haurà sempre un col.loqui amb el públic.
Per a més informació podeu consultar la pàgina web: www.olotnegre.cat

L'atmosfera negra mallorquina

La jove alemanya és una novel·la negra que, com fan les bones novel·les (negres o de qualsevol color) ens arriben amb el flaire suculent de l'atmosfera. Em ve al cap la famosa anècdota de Dalí durant els dies dels bombardejos a Madrid qui, preguntat (em pense que per Alberti) què salvaria del Museu del Prado, va dir: “L'aire que conté el quadre de Las Meninas de Velàzquez”.

Perquè l'aire que es respira en les aventures del detectiu Agustí Ferrà és l'alé que transpira Mallorca, Palma, més ben dit, el ser mallorquí. En efecte, La jove alemanya és una investigació al voltant de l'essència mallorquina. El mètode no pot ser més descriptiu: com un motlle que reflecteix el negatiu de la figura, la mallorquinitat ha d'eixir fora quan es contraposa a l'allau de visitants que han fet de l'illa un mirall turístic on es difícil reconèixer-s'hi. I com no, l'element germànic ací no podia faltar, com a factor predominant del canvi i com a element fonamental de la trama, amb viatge a Berlín inclòs.

El detectiu, que recorda al Lluís Arquer de Fuster, un reflex mediterrani del detectiu americà, està angoixat pels problemes de diners que podrien resoldre's amb la venda de la casa pairal a Sineu, escenari particularment Montalbanesc. En una de les reflexions al respecte aflora tota la força de les contradiccions que afligeixen l'illa i el protagonista i que, per una altra banda, conformen el personatge com un autèntic antiheroi de la més pura tradició negra. Delecteu-lo:

"Xerraren dels alemanys, del seu caràcter prepotent envers els altres, de l'enfrontament cultural i ideològic que s'ha produït entre ells i els mallorquins, de les culpes de cadascun a l'hora d'enfrontar-se a tota aquesta merda. Els doblers són els que manen. La manca d'una política nacionalista no excloent però sí enèrgica és el que ens fa mal i ens deixa al margen de qualsevol sortida digna. És com si tot fos permés excepte la història i la cultura heretada. Ens queda la llengua malmesa, els costums, les mirades; ens respecten els coquerrois, les gloses i les famoses ensaïmades. Però sobre tot ens sobren polítiques colonitzadores i salvatges, assassines i per això mateix menyspreables. Per tot això i per moltes més coses, li sabia tan greu a Agustí vendre la finca, “perquè si venem l'ànima, Aina, no ens queda altra cosa que la més absoluta misèria”.

Oi que es pot aplicar a altres territoris que coneixeu ben bé?

Sabem que Miquel Vicens Escandell ha continuat la saga amb La soledat del llibreter. La llegirem i la comentarem, no us càpia dubte.

Autors ebrencs

Sang Culé - Novel·la Negra: Entrevista a El Periódico


Jordi Pijoan-López: «Vam fer faules amb un Laporta polític i la realitat ens ha superat»

El Periódico 03-03-2010

Text: EVA MELÚS

El president del Barça amb aspiracions polítiques ha estat assassinat. Els detectius Espartac Garcés i Mulato Valdés busquen el culpable en un embolic de poder i diners. ¿Ho ha fet el cap de llista desplaçat, l’empresari que anhela el pastís televisiu o els ultres dolguts? Així arrenca Sang culé (Llibres de l’Índex), la novel·la negra de Jordi Pijoan-López i Manel Barrera, que avui es presenta a Abacus.

–¿Laporta s’ha de preocupar?–En el president de la novel·la hi ha gran part de Joan Laporta, però també de Joan Gaspar i de Josep Lluís Núñez. Els personatges són ficticis, encara que molt identificables.
–El seu mor després de saltar a la política, com planeja Laporta.
–Quan vam començar a escriure, l’estiu del 2008, no estava tan clar que ell es dirigís a la política. Hi va haver algun intent i vam exagerar.
–¡El van veure venir!
– És un personatge previsible, tan vanitós que si parla necessita públic. Vam fer faules amb un Laporta polític i la realitat ens ha superat.
–Segueixi endevinant... ¿Com li anirà?
–Ha negociat amb Esquerra i amb CiU, però és un home que necessita protagonisme. Només el podrà tenir en un partit nou com Reagrupament, però s’avorrirà.
–¿De debò?
–Vol ser president i és difícil en un partit petit. És un home de negocis que no perd el temps. Es pot deixar portar per l’eufòria, però quan li passa toca de peus a terra. Tornarà a les seves coses, que les feia molt bé.
–¿El futbol no és un bon trampolí?–Ningú pensa que als polítics els interessi tant el futbol, però van a totes les finals.
–¿I el Barça ve de guanyar-ne sis?
–Ningú elegeix un president de la Generalitat per guanyar sis copes.
–¡El profeta és vostè!
–El Barça és una projecció freudiana de Catalunya. Som un club patidor i una nació patidora. Guanyem, però ens sentim perseguits. Ho vam heretat del franquisme, quan el futbol era l’única forma d’expressió.
–Mostra un panorama corrupte. –Al futbol hi ha corrupció. Estaria bé fer-ne un assaig, però la intenció era entretenir. És la continuació de Tu no m’estimes, amb una mica de Tarantino i de la sàtira de Ferran Torrent.–Vaja, que volien provocar...
–Ens agraden els temes intocables. ¡Fins i tot el Barça de les sis copes! També s’ha de saber llegir.

Tancament de l'Institut d'Estudis Baleàrics

Sebastià Bennassar ens fa una crida per que signem el seu manifest. Llegiu-lo i doneu el vostre nom a l'adreça ballaruga@hotmail.com.

El manifest diu així:

En defensa de la cultura

Les Illes Balears estan vivint un moment de tragèdia cultural. La situació econòmica, que afecta a tots els sectors productius, està colpejant amb força tant a la indústria com als creadors culturals. En aquests moments és quan més es necessita el suport d’una administració pública que hauria de veure en els creadors de cultura una de les seves principals fonts de recursos de cara a la creació d’una imatge de país a mitjà i llarg termini.

Però sembla ser que les coses no van així. En moments ben durs s’ha reduït la despesa pública del Govern de les Illes Balears en matèria de cultura en un 18% d’un pressupost que ja de per si era minso. Per acabar-ho d’adobar ara es tanca l’Institut d’Estudis Baleàrics, un organisme que en la seva darrera etapa havia contribuït de forma vital a la creació d’una certa imatge de país, perquè era de les poques institucions que es dedicaven a fer cultura en tot el conjunt de les Illes Balears.

Són moltes les persones que no érem del partit polític que ostentava els principals càrrecs d’aquesta institució les que hem trobat a l’Institut d’Estudis Baleàrics una llar, perquè en la seva darrera fase l’entitat havia demostrat el seu caràcter no partidista i havia aconseguit dur endavant projectes culturals, alguns de primer ordre, i sobretot incorporar Menorca i Eivissa en la seva agenda d’actes i prioritats. Per això no s’entén que amb l’expulsió d’UM de les institucions illenques s’hagi decidit clausurar aquesta institució i no optar per deixar-la continuar canviant les persones que hi havia al capdavant.

La situació al Consell de Mallorca tampoc és molt millor, amb una àrea de cultura estrangulada financerament que té problemes per pagar subvencions pressupostades –no és normal que els diners de la Setmana del Llibre en Català hagin tardat tant en arribar- i fins i tot per pagar nòmines de treballadors com les de l’Espai Mallorca, que està desenvolupant una tasca capital per donar a conèixer les creacions culturals illenques en el primer mercat de referència que hem de tenir, que és Catalunya.

Per tot això, i davant de la situació cultural del país, demanam al president del Govern Balear, a la presidenta del Consell de Mallorca i als responsables de les institucions culturals del país que es repensin el desmantellament de l’Institut d’Estudis Baleàrics, que activin polítiques de dotació de fons als pressupostos culturals amb increment de pressupost per via extraordinària i que ajudin decididament a la creació cultural del país. Cultura no pot ser la jugueta de la qual prescindir en una societat que se vol lliure i democràtica. Prescindir de la indústria cultural i dels seus creadors és pa per avui i fam per demà i no ho podem consentir.