divendres, 5 de juny del 2009

Així ens presentà l'escriptor Ferran Cremades

La primera sensació que he tingut al llegir LA VISITA DEL VENT ha estat la d’entrar en un laberint. L’atmosfera que es respira en un laberint és asfixiant: la por a allò imprevisible, la inseguretat que ens transmet la falta de justícia, les màfies que mouen la prostitució de luxe i el tràfic de cocaïna, que deriven cap els delictes econòmics disfressats d’ingenieria financera i, per fi, la corrupció que existeix pertot arreu. Tot això et produeix un estat de ansietat que t’acompanya al llarg del trajecte. Vivim al segle XXI i, més enllà dels discursos ideològics i moralitzadors, som testimonis de què el món es mou cap a la seua desintegració si la mà de l’home i les lleis dels estats no posen remei.

Enmig dels passadissos veus aparèixer una sèrie de personatges que se t’acosten bé per orientar-te i assenyalar-te la porta d’eixida o bé per confondre’t encara més amb la intenció de deixar-te plantat una vegada més en l’inici del laberint, davant el cadàver d’un vell nazi en una urbanització de Calp. Ací teniu a Jordi Lleonard i Sebastián López, Norberto, Floren i Fran. Ací teniu Patrícia i Tània. Willy i Charly, Ferran Candau, la seua filla i el grup de neonazis. Són personatges que es mouen entre les evocacions del passat i el vertigen dels fets enmig dels quals es troben atrapats. Cadascú d’ells té el seu orígen social, un passat del que no pot fugir, una visió del món, la seua rutina quotidiana i també la seua ambició, tot i que aquesta siga xicoteta. A través dels fets anirem descobrint les intencions ocultes que amaguen darrere les seues justificacions i dels seus projectes. La traïció pot aparèixer al girar el cantó i entrar en un nou passadís. Així neix la intriga. Hi ha escenes en les quals els fets es precipiten i no tenim ni un moment de respir. Si reconeixes els escenaris és perquè en algun moment de la teua vida els has visitat. Si reconeixes els sabors dels menjars és perquè un dia els tastares.

De vegades l’argument avança amb certa prestància amb els diàlegs dels personatges o amb les descripcions dels diferents ambients. Els sons que s’escolten a l’interior del laberint distorsionen les veus dels personatges i alhora magnifiquen la bondat o maldat de les mirades o dels gestos. Potser per aquesta raó el llenguatge ens mostra en tota la seua cruesa les diferents passions que van brotant al teu entorn.

El final del laberint és, en certa manera, el descobriment de la veritat d’allò que ens ha colpit o sorprès al llarg del recorregut: saber qui ha estat el culpable de l’assassinat i al mateix temps conèixer la resolució del misteri que envolta la creació del laberint. En certa manera, suposa trobar una pau perduda, com quan descobrim un bell paisatge de la costa mediterrània que encara no ha estat explotat per l’ànsia depredadora de l’home.