Açò no és un manifest, però sí que voldríem reivindicar en aquestes línies una nova forma d’entendre la novel·la, una nova manera de crear personatges, una nova relació amb la versemblança i la llengua. Perquè la llengua i la sensació d’allò real a la novel·la són ungla i carn, al menys a la novel·la realista i la seua exacerbació, la novel·la naturalista.
Com bé va explicar Bartres, l’objectivitat no existeix, sinó que, des del moment que s’hi seleccionen uns elements per sobre d’altres, estem aplicant a la realitat criteris subjectius. També sabem des d’Aristòtil que la versemblança no es basa en la representació de la realitat, sinó en una convenció, en un pacte entre l’autor i el lector en què acorden que el s’hi narra té sentit, peus i cap. Així, encara que se’ns conten coses imposibles, arribem a empassar-nos amb el major deler el que Kafka ens proposa a la seua Metamorfosi: “Quan Gregor Samsa es despertà un matí de somnis inquiets, s’hi trobà al seu llit transformat en un immens insecte”.
La llengua ha jugat un enorme paper per a la codificació d’allò real. Els “notaris de la realitat” sempre s’hi han servit de girs col·loquials, argot, i tecnicismes per fer més creïbles els personatges als que fan parlar. Era una tècnica que certificava la desaparició de l’autor a l’hora de presentar-nos la tranche de vie de Zola en estat pur, una asèptica autòpsia sobre la realitat feta amb criteris científics.
Uns dels casos més extrems a les nostres contrades és el de Blasco Ibáñez, el qual, com va fer notar Renard, alçà una barrera entre la llengua del narrador, el castellà, i la dels personatges, el valencià. Per a seguir el criteri científic del naturalisme, les novel·les valencianes de Blasco haurien d’haver estat escrites en valencià, ja que els personatges parlaven valencià. Però, com bé va assenyalar Oleza, un Blasco diglòsic no tenia al cap un lector valencià ni català, ni la llengua valenciana era a la frontera del segle una llengua literària de prestigi. Així que Blasco creà un filtre, l’estil indirecte lliure, a través del qual i sense que hi hagen diàlegs, tan sols descripcions de converses, li permet mantindre la versemblança d’uns personatges valenciano-parlants que en valencià sols solten exclamacions del tipus “Redeu” o expressions curtes com “Tórnau a repetir y et trenque'ls morros”.
Personalment veiem un cert neocostumisme instal·lat al si dels novel·listes recents que escriuen en valencià o català. Formalment sotmés a l’esquema realista i naturalista, la novel·la neocostumista és tributària del concepte naturalista de representació com a criteri de versemblança. I, com si fos el motlle negatiu de Blasco, molts novel·listes seleccionen per als seus arguments sols aquelles situacions o personatges que parlen valencià. Les conseqüències per al desplegament de la creativitat són obvies, com bé ens adverteix Vidal Alcover: “ A les Illes i al País Valencià advertim un cert apropament, per via de retorn, al costumisme i al folklore, … l’atractiu pel llenguatge creïble i adient per a la rondalla popular, però molt personal, és a dir inimitable és perillós. Aquest llenguatge no afecta només la rònega expressió, sinò també l’ordenació de temes i motius, i cal esser prudents i estar alerta amb l’ús que se’n fa, per no caure en una imitació manierista”.
Les excepcions, però són notables i plomes inquietes com les de J.F.Mira, Alfons Cervera al seu L’Home mort, la seua única novel·la en valencià, Ferran Cremades amb Línea trencada i gran part de les seues novel·les, on el llenguatge es crea a si mateix, o l'escriptor olivà Josep Lluís Roig a la seua única novel·la El primer Paradís, han apostat per la creativitat narrativa i la superació de fronteres físiques i lingüístiques.
Aquests en són els nostres referents. En aquests ens mirem, si no en matèria formal, perquè cal tindre molt de talent per obrir nous senders en aquest camp, al menys sí que volem acompanyar-los als espais oberts de les seues descobertes. Volem una novel·la en valencià, que puga recórrer totes les geografies, convocar tots els personatges del món complex i globalitzat en què vivim. ¿És o no possible veure barrejats personatges valenciano-parlants, un sotsinspector de La Marina, un empresari de Vila-real, amb un narcotraficant colombià, o amb guàrdia civils extremenys, guardaespatlles de Marbella, una bella gallega de les Ries Baixes, una vídua de Madrid, una prostituta d’Albacete o amb policies del cap i casal, sense fer-ho en castella i sense atemptar contra la versemblança? Necessitem una llengua per a les nostres novel·les que siga capaç d’alliberar-se dels abraços mortals del localisme i la nostàlgia. Volem que el valencià, com a una llengua literària real, siga instrument per a anomenar les coses, totes les coses, sense haver de recórrer a l’antiestètica cursiva com a condemna per a tot el que la versemblança mal entesa ha decretat que haja de dir-se en castellà, que a hores d’ara ausades que n’hi ha entre els plecs de la quotidianitat. Hem intentat fugir dels guetos socials, geogràfics i lingüístics i crear un contracte amb el lector que establisca la confiança i la transmissió de sentiments, sensacions i idees amb el corrent fluid d’una llengua normalitzada i normalitzadora, estimada i que es fa estimar.
